21 de febrer de 2014

Compromesos, 3a xerrada amb els nostres avis: Josep Olivé i Empar Reguant

Seguint amb les converses amb els nostres avis el dimecres 19 de febrer de 2014 hem rebut la visita d’en Josep Olivé i la Empar Reguant, tots dos avis d’en Marc Piera. Els dos ens han explicat la seva experiència de vida que fonamentalment ha transcorregut a la ciutat de Barcelona.

En Josep va néixer a la ciutat de Barcelona al carrer Alt de Sant Pere situat al barri vell l’any 1943 a prop del Palau de la música. Tot i viure a una gran ciutat va néixer a casa seva on vivia amb els seus avis i pares. Va assistir a una escola privada (La Salle) on s’impartia una educació diferenciada. El mestres eren Germans i l’educació era estricta comtal i a vegades, esporàdicament, s’impartien càstigs físics tot i que, com ell ens ha explicat, no en va rebre cap i va valorar la seva etapa escolar com a molt positiva.
 En Josep, també ens ha comentat, que anys abans del seu naixement  va tenir lloc la guerra civil espanyola (1936-39). Aquesta guerra no va ser contra un altre estat sinó que va enfrontar dos bàndols d’un mateix estat. Ell va néixer uns anys després d’haver finalitzat la guerra i durant aquest període, anomenat postguerra, va viure diferents problemàtiques. Durant la postguerra, degut a la manca de provisions alimentàries, es va crear la “cartilla de racionamiento”, que eren uns tiquets que servien per a poder adquirir els pocs aliments dels quals es disposava en aquella època de carències. Paral·lelament a aquest mercat del racionament va aparèixer “l’estraperlo”, que era un mercat il·legal on es podien adquirir productes de més qualitat; fent una comparació amb els temps actuals podríem dir que l’estraperlo vindria a ésser el que entenem actualment pel “top-manta”.
 Una altra de les restriccions de la postguerra va afectar a la llengua catalana, doncs durant un llarg període la nostra llengua va quedar reduïda a l’ús privat  essent prohibida en l’àmbit escolar i oficial. Això ha fet que en Josep i l’Empar hagin après a escriure correctament el català un cop s’han jubilat i la seva força de voluntat ha estat tan gran, que en Josep  ara està capacitat per impartir classes oficialment. 
Tornant al passat, L’Empar que va néixer l’any 1948 al Barri de Gràcia, ha contraposat una mica la seva història amb la del seu marit, perquè ella ja va néixer a una clínica i no recorda mancances alimentàries. Ella creu que la situació de millor benestar ho explica el fet que ella era filla única i  a casa seva hi havia tres membres de la família que treballaven i es guanyaven força bé la vida. El fet de ser filla única no ho valora com un fet molt positiu doncs durant la seva primera infància va a trobar a faltar la companyia d’un germà/na.
Seguint amb la seva etapa infantil l’Empar ens ha explicat un joc força peculiar al qual jugaven a la plaça del barri,  “saltar carteres”,  disposaven les carteres (motxilles) una al costat de l’altra i les havies de saltar sense tombar-ne cap. Ja de més gran, Els pares de l’Empar per tal que conegués a més nens de la seva edat, la van apuntar a jugar a bàsquet i  al “casal Gràcia” on va començar a fer teatre i va ser allà on va conèixer a un jovenet anomenat Josep, qui va acabar sent el seu marit.  
Abans que en Josep es casés amb l’Empar va tenir temps de fer moltes altres coses, ens ha explicat que un dels jocs al qual solia jugar els diumenges era a fer misses amb una petita capella que el seu pare li havia regalat. Aquest nen tan centrat també va tenir temps de fer algunes petites trapalleries com posar magnèsia dins els tinters de l’escola per tal que fessin espuma i les taules s’embrutessin,  comprar una paperina de mongetes seques i tirar-la des del  galliner del cinema fent veure que algú s’indisposava i vomitava o agafar coloms de la plaça Catalunya i fer-los volar pel cinema quan la pel·lícula ja havia començat.
A part d’aquestes petites entremaliadures, en Josep, també ens ha explicat que als 14 anys va començar a treballar en un banc com a “botones”, feina que vindria a ser el nen dels encàrrecs, i simultàniament estudiava comerç. Finalment i gràcies al seu esforç va acabar treballant a la banca ocupant llocs de molta responsabilitat. Ens ha explicat en què consisteix la feina d’un banc, una persona diposita uns diners, per exemple 100 €, i el banc al cap d’un any dóna a aquest persona dipositant 2€ de benefici mentrestant el banc presta (deixa) a un altra persona aquest 100€ i aquesta persona al cap d’un any ha de pagar al banc 8€. Per lo tant el banc obté 6€ de benefici d’aquest dipòsit.
De la ciutat ens han explicat que abans no hi havien tants cotxes com ara, els taxis funcionaven amb un carburant anomenat gasogen, els edificis eren molt més baixos, només hi havia 2 línies de metro, la plaça Catalunya era de sorra i sortir de la ciutat per anar de vacances suposava un periple doncs els mitjans de comunicació no abundaven a la qualitat d’aquests deixaven molt que desitjar.
Per acabar la xerrada, com és habitual, els hi hem demanat que ens donessin alguns consells per a la vida i ens han dit que siguem gent honrada, en aquest moment en Josep ens ha explicat una anècdota de quan ell tenia 15-16 anys i treballava al banc. Allà va trobar al terra un feix de bitllets molt gran i per un moment pel seu cap va passar la possibilitat de quedar-se’ls però després de pensar-ho, va decidir tornar-los al banc. Per ell aquell va ser un moment que va marcar la seva vida en el sentit que va adonar-se que el fet de ser honrat li havia produït una gran satisfacció potser podria haver-se quedat els diner però el seu interior no hauria estat en pau.
També ens han aconsellat no ser egoistes i no anar mai per darrera sempre. Hem de ser nobles i sincers. I per acabar ens han dit que si hi ha un company que no ens cau massa bé que fem l’esforç d’apropar-nos doncs això ens farà que no ens allunyem cada vegada més d’aquesta persona.

Moltes Gràcies Empar i Josep per tota l’experiència que ens heu transmès!!!!