Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era
devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i
tenia un alè tan pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades
enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El monstre era l'estrall dels ramats i les persones,
i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la
situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de
menjar una persona per intentar calmar-lo. El problema era trobar la persona
que volgués sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així va ser com, després d'una llarga discussió,
els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a
parar a l'estómac del drac. Semblaque la jugada els va sortir bé, l'abominable
bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè va deixar de fer estralls per
aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort va ferque fos
escollida per ser devorada la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica,
amable, bonica i elegant. Tenia el cor robat de tots els ciutadans, i per
aquest motiu centenars de vilatans es van oferir a substituir-la. Però el rei,
afligit i adolorit, va ser just i sever, i va considerar que la seva filla era
com qualsevol altre: si era el seu torn, l'havia d'assumir.
I així va ser com la donzella va sortir del castell
per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble la mirava desconsolat i
afligit. Però mentre la noia es dirigia cap al sacrifici, un jove cavaller, amb
una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, hi va fer acte de presència.
La donzella se'l va mirar i li va advertir:
—Fugiu! Fugiu ràpidament d'aquí, noble cavaller, si
no, apareixerà la bèstia i només veure-us, us devorarà.
El jove cavaller se la va mirar i li va contestar:
—No patiu, noble donzella. Si sóc aquí és perquè he
vingut expressament des de molt lluny per protegir-vos i per alliberar el
vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta
va sortir la bèstia, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va
començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller va clavar una bona
estocada amb la seva llança a la terrible fera i, així, la va matar. De la sang
que en va brollar, en va sorgir ràpidament un roser, amb les roses més
vermelles que la princesa havia vist mai. El jove cavaller en va tallar una i
l'hi va oferir a la princesa.
(Aquesta versió és una adaptació de la versió original de "La Llegenda de Sant Jordi" recollida per Joan Amades en el Costumari Català.)
